“Tinc l’ànima nua,
la raó indisciplinada,
el coratge a mig gas,
i en l’aire una pregunta:
en quin precís instant
es capgira
el petit ordre d’una vida?”
“Com a un nadó
cada dia alimente el meu món interior,
vull veure’l créixer, fort i feliç.
És la meua essència,
el meu refugi,
el meu alè,
la meua empenta,
a ell m’adrece quan necessite recer,
el món on visc no sempre m’agrada.
Així doncs,
si en mirar-me als ulls,
no trobes el meu esguard,
no penses que et defuig
és senzillament,
que estic donant-li de menjar al meu món interior.”
Xelo Llopis
Vaig conèixer a la
Xelo un vespre de poesia a Barcelona el gener del 2012. Després d’haver-nos fet mil confidències tant
literàries com existencialment humanes, per fi podia conèixer els seus ulls aquella
nit entre rialles, versos de la Vinyet Panyella i molta complicitat.
Mesos després, com un secret molt ben guardat, m’anunciava que tenia un
llibre fornejant-se a l’editorial, a punt de ser parit i presentat en societat.
El
llibre nasqué, i la Xelo me’l va fer arribar des de València amb una alegria
enorme compartida.
Setmanes
més tard ella es tornava a escapar a Barcelona i fèiem noves canyetes al
voltant de la complicitat, aquesta bella dama que ens ha acompanyat des del
primer dia que ens vam trobar.
Fa unes setmanes, any i mig després, ella em
proposava que fos jo qui li feia la presentació de la seva criatura preciosa a
la llibreria Alibri de Barcelona.
Quan
m’ho va proposar em va semblar fantàstic i no vaig dubtar-ho ni un moment,
però, després d’haver dit un “Sí, vull” clar i contundent, vaig adonar-me que
la meva gosadia havia tornat a ser temeritat en respondre tant ràpid perquè jo
mai no havia fet cap presentació, no em sentia amb prou autoritat i la
responsabilitat de presentar una criatura tan bella i delicada era enorme. Malgrat
tot, sempre he estat amant dels reptes i m’hi vaig posar.
Gràcies Xelo per haver confiat en mi, gràcies a tots els que vau venir.
El nexe d’unió, quan és l’amor i la poesia, sempre et fa tocar el cel amb la
punteta dels dits.
Us estimo ♥
I ara, si voleu, per
a tots els que no vau venir... us explicaré una miqueta què podeu trobar a “Guarda’m
el secret”...
El poemari de la Xelo va dirigit directament al lector-escoltador.
I per què escoltador? Doncs perquè és un llibre de poemes fets per ser recitats
i per una recepció oral on trobem sovint la crida a la complicitat. Ja el títol, “Guarda’m
el secret” ens desvetlla de què ens parlaran els versos... dels
secrets dels moviments de l’ànima, de l’ànima de la poeta que, quan és bona
com en aquest cas, són unes emocions UNIVERSALS
i en les quals qualsevol persona que pot identificar-s’hi de punta a punta del
món quan és capaç de despullar-se l’ànima en la solitud de la seva cambra.
“ Amics, encara que el
vestit em protegeix, a sota només hi ha un ésser fràgil i vulnerable”.
La Xelo, amb la generositat
pròpia de qui sap estimar i compartir les emocions amb les paraules, ens
ofereix la REVELACIÓ D’UN SECRET, ens
despulla poc a poc amb la seva pròpia nuesa, treu el vel suaument i delicada,
amb paraules suaus per arribar a l’emoció pura d’un sentiment complexíssim i
sense embelliments sobrers o innecessaris que ens allunyin de la senzillesa,
DEL QUE ÉS ESSENCIAL.
Aconsegueix arribar a
nosaltres a partir de la pròpia empatia, a partir de la IDENTIFICACIÓ AMB EL
LECTOR: La identificació amb el lector prové d’una gran sensibilitat des de les
diferents etapes vitals de
l’experiència: hi ha des del cor meravellat d’un infant que va descobrint poc a
poc emocions fortíssimes fins la mirada madura de l’adult que ens arriba
embolcallat de la nostàlgia i reclama poder tornar a mirar el món amb el
batec del jove enamorat a qui glatia el pit en cada gesta.
En la poesia de Xelo Llopis tot és connotat sense fer soroll, com una
aquarel·la d’una extremada sensibilitat. En versos seus tot és...
“a cau
d’orella”, “bressolarem els somnis”, “fugaç presència” “el teu rostre es
desdibuixa”...
Els poemes de la Xelo s’inscriuen en el món
oníric del somni, del record que es desdibuixa
però encara manté les petjades que hem anat fent en cada camí... i ens
transporta cap al MÓN DELS AMANTS des de la seva pròpia condició d’amant
desplegada en dues vessants:
1. d’amant
de l’amor tendre, senzill, apassionat i sense trampes i
2. d’amant
de la poesia que, secretament i amb l’aparença senzilla
dels bons (que només és aparença perquè al darrere sempre hi ha una elaboració
rigorosa del lèxic per poder dibuixar tots els matisos de les emocions que ens
vol despertar)
Quan Lorca deia que “La poesía no necesita
adeptos sinó amantes” sembla que es referís directament a Xelo Llopis. Xelo es
desplega com una amant pintada en tinta vermella i apassionada
“Vaig
a dormir que he descobert que en els passadissos del somni habita la luxúria”
i altres vegades com l’enamorada que pateix
des de l’ombra i s’amaga de l’excés de soroll del món.
“Moments de plaer?
Quan acaba el dia i el silenci m’acarona”.
La influència de Neruda, Woolf, Benedetti o del nostre
Salvat Papasseit és palesa en la subtilitat rica en matisos de la seva
obra.
