divendres, 22 de març de 2013

Reflexions sobre la poesia...

   La poesia és a la vida el que una copa de cristall al vi. Cal tractar-la amb delicadesa, agafar-la per la tija sense que l'escalfor de les nostres mans en canviï la temperatura i deixar que brilli la transparència perquè els colors i les olors del vi no siguin contaminats. La millor poesia, com la bona copa, millora l'existència. La pitjor, com unes copes xates de vidre gruixut, vulgaritza el més excels. Ara bé, també com hi ha vins senzills que beguts en bones copes ens semblen un regal, la bona poesia és capaç de fer de petits detalls de la vida el millor poema. La poesia és a tot arreu... En una escola bressol, en les mans dolces de les infermeres dels hospitals, en les arrugues dels ancians, en la lluita dels que volen sobreviure, en l'enyor, en la tristesa, en els vençuts, en la bellesa, en la tenebra, en la traïció, en l'estultícia... El poeta és la mirada de qui, a més de capir-la, fa que les paraules neixin per poder transmetre allò que han vist els seus ulls, aquell espai que de vegades seria imperceptible als nostres. El bon poeta, qui ho aconsegueix amb el ritme, la música i la màgia. M'agradaria tant arribar a ser un bon sommelier... M'agradaria beure la vida a petits glopets de poesia sabent-ne assaborir el gust de flors, de petjades i de comiats...
















Fa uns mesos em van fer una entrevista a la ràdio en què vam reflexionar al voltant del tema... Què és la poesia? Us enllaço l'àudio:

dilluns, 18 de març de 2013

Amor real


  El dia que t’adones que voldries l’eternitat per aprendre a estimar més a l’altre és el dia en què els succedanis amb els quals t’has conformat tota la vida queden al descobert. L’amor real arriba amb la fúria de l’amor autèntic dels nostres avantpassats per aixecar el llençol a tots els fantasmes que ens han estat alimentant amb les seves engrunes de parcialitat. Com fer front al descobriment d’haver perdut mitja vida quan t’adones que no t’han estimat pel que ets sinó pel que dónes, que no t’han estimat per fer-te feliç sinó per què els fessis feliços, que no t’han estimat per omplir-te la vida sinó per què els omplissis la seva?    L’amor real és alegria i pànic en el seu estat més pur, alegria i pànic indefugibles de viure. Alegria innocent d’un infant creixent cap a la vida i por atàvica del vell cap a la mort. L’amor real arrasa amb les mitges tintes, amb els equilibris que hem volgut mantenir, ens destapa els ulls, ens despulla de la mortalla, ens deslliga les mans i ens dota d’una supraconsciència alegre i espantada que tothom ens descobreix en la mirada. L’amor real desallotja de nosaltres tot allò que no és nostre i havíem cregut que ens conformava la identitat, desallotja les mitges veritats, les omple tant que no deixa espai als espectres, que hem volgut disfressar de vida, en cap de les nostres cambres interiors. L’amor real no és necessitat, és regal, no és un temps, és el temps, no és existència, és essència. L’amor real no es pot guardar en un calaixet del teu mapa vital perquè, en entrar-hi, s’obren tota la resta de calaixos i es desendrecen, alguns es buiden, d’altres es recol•loquen, tots grinyolen. L’amor real no té brúixola ni s’inscriu en els mapes d’universos finits, només és aire, aigua, aire, terra i foc. L’amor real és saber-te i adonar-me que amb tu, per tu, en tu i més enllà de tu, si tu hi ets jo sóc.

* Gràcies, Sterxu, una vegada més,  per posar veu a les meves paraules.   

divendres, 15 de març de 2013

Per què si no?



T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd. 
MMMarçal 


T'estimo perquè sí, perquè em dóna la gana, contra tot pronòstic, tot consell, tota premissa i tota llei. T'estimo perquè vull estimar-te, perquè en la meva vida i les meves emocions mano jo i només sense lògica se'm fa lògica la vida. Perquè se m'en foten les mirades dels altres i les pors. Perquè no hi ha camins traçats i el nostre, només essent un esbós, ja té totes les molles que em porten cap a casa. T'estimo quan callo, quan ploro, quan crido i quan faig l'amor amb tu. T'estimo quan calles, quan plores, quan crides i quan fas l'amor sense mi. T'estimo així... T'estimo perquè sí!


* Un agraïment especial al Jordi Moliner qui, amb un gust exquisit, va fer-me aquest regal amb les seves mans.

Poesia amb accent de dona


  
  A l'Iroom Espai Polivalent el dia 7 de març de 2013 i organitzat per na Maria-Antònia Massanet vam donar l'entrada al Dia de la Dona amb un recital de 25 dones poetes, tant emergents com de llarga trajectòria, de diverses edats, procedències i accents, i vàrem contribuir a descriure en vers l'experiència plural de viure en un cos de dona. Va ser una oportunitat extraordinària de recitar acompanyada de referents literàries contemporànies. La sala es va omplir de gom a gom i va acabar essent una gran festa de poesia en femení. A més de les poetes en cartell, una Blanca-Llum Vidal a punt de ser mare també va tenir l'amabilitat d'acompanyar-nos. A la foto em sebla que podreu detectar l'alegria que va regnar a la sala.


diumenge, 10 de març de 2013

Hemofília


sense por de la navalla que m'esquartera
miro esberlar-se cada gota
contra els penya-segats
fins que arriba al riu

diluïts els glòbuls rojos del desig
l'aigua dolça morirà en qualsevol mar

la lluna, marmessora,
vetllarà les darreres voluntats.


A vegades...


"A vegades
esquitxo i segons on sigui, veig tots els colors i, a partir d’ aquí ,
ja no puc parar de fer dibuixos i lletres i coses. Sempre." J. Grifoll


A vegades volo amb tu. Dins una nau espacial, amb la gravetat. A vegades
em despentina la música de violins dissonants i poc harmònics. A vegades
pasto somnis i els cremo sense traça i m'incendien. A vegades
bramo allò que cremo sola, com una pira que pretén escalfar el món. A vegades
el temps em dimensiona de nou, cosmogònica. I els rellotges giren a l'inrevés fins que arribo al moment de ser engendrada. A vegades
em penso si vull ser concebuda i angoixo el sexe dels meus pares. A vegades
sóc la vella que sóc abans de ser-ho, essent-t'hi ja del tot. A vegades
faig bullir a l'olla herbes medicinals i receptes mèdiques mentre faig vestits de ganxet pels meus néts desconeguts.




* Josep Grifoll és un Artista majúscul i aquí podeu trobar-ne la demostració:

http://poeticacrapulistica.blogspot.com.es


http://grifoll.blogspot.com.es