dilluns, 6 de març de 2017



Vaig resseguir amb els dits la teva esquena. A cada costat de les espatlles, hi duies la ferida de les ales arrencades. Sense adonar-me'n vaig trobar-me llepant-te les ferides felinament... va quedar-ne un camí salat. La por que et giressis amb la duresa en la mirada em feia accelerar el pols i m'entorpia les mans. Dormies. Si no m'aturaves és que dormies.

Tenies el cos las, assossegat. Eres tan blanca, tan suau, tan fràgil...
Les mans em relliscaven a fer-te un massatge amb la teva suor. La llar de foc espetegava i amb el teu respirar adormit, semblava una cançó. Només buscava el teu repòs, la teva quietud, el teu silenci.
Asseguda sobre les teves natges, vaig voler abraçar-te. Tenia ganes de sentir el teu cor adormit. Vaig reposar el cap al damunt la teva esquena i vaig poder sentir que el cor, a tu, també et bategava ràpid. Era una sensació estranya. Sentia la sang circular per les venes del meu cos, però també sentia circular la teva. Cada vegada més depressa. Respiràvem alhora. Érem una de sola. Sentia els mugrons dels meus pits contra la teva esquena cada vegada més durs, com si un desig foll em prengués els sentits i els escabellés. La lluna s'intuïa per la finestra, encortinada de rosada i paraules no dites. Respiràvem a l'uníson...
El sol va desvetllar-nos d'un son plàcid. Se sentien els ocells a fora, i la vida tornava a començar.
- He somniat que dansàvem amb la lluna - vas dir-me. I que jugàvem a jocs prohibits. I rèiem, i rèiem...
I per un moment, vaig creure que es podia marxar del món i tornar.