Joan Vergés: La teva ànima, pare, poeta, amic...

  No m'es fàcil posar paraules a tot allò que sento i voldria expressar quan miro el pare i m'adono que des del llit, malalt i tremolós, encara treu les forces d'on pot per a somriure'm. No m'es fàcil que tot allò que la raó em diu i el cervell com bonament pot processa, tingui el seu correlatiu en l'emoció. No. I és que si bé tots sabem que el cicle de la vida en aquest món és el que és, en el món on he tingut el plaer de viure fins el dia d'avui, el cicle és un altre de ben diferent. El que està postrat i malalt al llit és el meu pare. Aquest petit colomí a qui sento que he d'abraçar ara i que em fa sentir que tota la resta de coses que faig durant el dia són absurdes és el meu pare. I a qui sento que marxarà d'aquest món on tothom ens ha intentat fer creure que és el real... és el meu pare. I el meu pare es diu Ton. Ha fet de metge, té els ulls blaus, unes mans càlides, un posat greu i solitari i una gran por a la mort. És un bon amic de Sant Francesc d'Assís, dels gossos i els gats, dels nafrats, de Jesús... La iaia volia posar-li Joan Anton, van inscriure com a Joan i la família i els amics sempre li hem dit Ton. El Ton ha estat, és i serà sempre un pare comprensiu, amorós, intel·ligent i poc adaptat al món. Encara recordo quan, de petita, prioritzava les meves ganes de dormir a la necessitat d'anar a l'escola cada dia, d'adolescent les meves ganes d'experimentar al seu patiment com a pare i ara de gran, la meva necessitat de ser. El meu pare m'ha ensenyat a ser lliure, tot i que ara, des de l'edat que tinc, sento uns certs remordiments d'haver-lo fet patir massa per aquesta curiositat meva tan malaltissa. Si hagués de descriure el pare amb un sol adjectiu, un de sol, diria que el Ton és un home BO.

 

Paral·lelament a la seva existència (tan complexa perquè la mateixa paraula ja antagonitza amb l'essència d'un home bo en aquest món), estic convivint de fa quaranta-dos anys amb el meu millor amic. El meu millor amic no té un nom concret, però així i tot rima amb qualsevol de les meves estamces interiors. El meu millor amic fa rimar frustració amb experiència, eufòria amb “busca el ritme” i tristesa amb abraçada. El meu millor amic va ser el primer confident de la meva primera nit d'amor. No va dubtar en llevar-se del llit quan li vaig dir que li havia d'explicar una cosa. I em va fer una abraçada. I em va dir que triés bones persones. Que la resta ja es podria adaptar. El meu millor amic va ser també el meu confident quan jo pensava que jugava amb les drogues. I em va buscar llbres de medicina perquè pogués saber amb què me les heia amb aquest joc “aparent”. I em va acompanyar vespres i més vespres, jo amb cervesa i ell amb conyac combatent amb mi... El meu millor amic, un dia va adonar-se que aquest món únic en el que havia pogut sobreviure ell i només ell era també l'únic món on jo podria sobreviure, I em va ensenyar on era la porta, convidant-me a entrar. Allà vaig fer-me amiga dels seus amics follets i les estrelles amb nom propi. El meu millor amic és un àngel BO. 

La mare, des de petita, quan jo m'enfadava amb el Ton perquè tenia massa por de les meves passes, em deia... El Ton és circumstància, no el coneixeràs mai si no coneixes els seus versos.


El Joan Vergés és poeta. De petiteta el veia escrivint de nit. Sempre apareixia quan el Ton s'esfumava. I així com el Ton és tan poruc, el Joan és un gran valent. Ha estat sempre enemic de l'existencialisme, el reduccionisme, la simplificació de les coses. El Joan Vergés és un guanyador, tot i que en els seus poemes hi surt sovint el Ton, a qui ell mateix anomena “El Vençut”. He de reconèixer que sempre he vist el Joan Vergés a casa amb una mena d'aura misteriosa. Ja quan era petita i el venien a veure els seus amics ben vestits, seriosos i tan pausats em feia una mica de por. Quan d'adolescent vaig començar a escriure, també. El poeta Joan Vergés era rígid amb els meus escrits: “No hi ha ritme! No hi ha ritme!”. Però sota d'aquestes paraules brilaven uns ulls blaus... I una abraçada càlida... El Joan Vergés és un poeta GRAN!

El Ton, el meu millor amic i el poeta Joan Vergés són la sang que corre per les meves venes. I com que ja fa anys que va decidir quedar-se “aquí”, aquest petit món construït on vivim atemporals, mai no es mourà d'aquí.

Gràcies, papà... Digues sisplau al meu àngel de la guarda, el dia que et prengui el relleu, que el necessitaré a prop aquests dies.


VAIG QUEDAR-ME AQUÍ

Vaig quedar-me aquí,

a les branques mogudes per l'oreig,

al carrer solitari,

a les flors dels balcons,

a l'alta paret del campanar.

Les coses que he estimat

fan que jo encara sigui.

I també les paraules que he dit

—abraçada, ponent, pàtria, camí

són ara els noms

que porta el meu silenci.

 

Vaig quedar-me aquí.

No us caldrà preguntar.

Podreu trobar-me sempre.

Joan Vergés