dimarts, 18 de febrer de 2014

De nou l'absència


És sota la pluja que m'encenen els focs, i mentre busco flocs de neu on enfilar-me -alguna cosa sòlida, flonja, que ja no pugui ser més freda i m'ajudi a surar-, sento el fang com em crida cap avall. Sempre em crida. I el vent m'esfulla mentre el crit em despentina.

L'ofec de l'absència no fuig i no em deixa defugir de mi aquell forat per on m'enfonso, aquell fotut forat que ja conec i que em dissol, que em fon, que és tan meu que fot fàstic...

Torno a ser un fong. Torno a la fosca freda d'aquest rònec paisatge sense tu.