divendres, 8 de novembre del 2013

Així, només, com tu ets!


   Que siguis així, com tu ets, essent només allò que ets i puguis desenganxar-te la farina que t'ha fet crosta d'empolainar-te per assemblar-te als altres. Que no vull fer pa de tu. Que jo t'amassaré amb tendresa la pell nua i sense lluentons, sense disfressa. Renta't la cara o pinta-te-la de pallasso i  fuig, fuig del món. Que es fongui el plom que l'escut t'habita i t'amortalla i surt, surt per la conillera que t'espero allà, que hi tinc la col·lecció de fulles seques de totes les primaveres. Que ens abrigaran. Que se senten les òlibes i els llops no fan por. Que no ens menjaran. Que aquests llops només maten quan no mengen i ens repartirem el que tenim al sarró. I udolarem amb ells i amb les òlibes i d'un pinyol d'oliva amb tanca secreta ens farem un penjoll de penyores. Que sí. Que va. Que siguis així com ets. O com vull creure que ets. O com necessito creure que ets. Deixa'm imaginar, que en l'imaginar aconsegueixo que ressoni en el magí la màgia i el caminar. Que és igual on vaig. Que sempre estic a la conillera. Però si véns, per tots els foradets del tronc entrarà un raig de sol i podré trobar les tassetes de cafè de les llargues converses. Les de les altes qüestions. Que ja no puc més. Que siguis així com tu ets, va. I mira, ara ja fa tant que espero que si vols no et rentis la cara. D'acord. Que ho farem juntes, però jo la farina no te la trauré amb aigua sinó a llepades. Aviso. Que ara ja plego. Que m'embalo. Que no sóc res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada