dilluns, 18 de març de 2013

Amor real


  El dia que t’adones que voldries l’eternitat per aprendre a estimar més a l’altre és el dia en què els succedanis amb els quals t’has conformat tota la vida queden al descobert. L’amor real arriba amb la fúria de l’amor autèntic dels nostres avantpassats per aixecar el llençol a tots els fantasmes que ens han estat alimentant amb les seves engrunes de parcialitat. Com fer front al descobriment d’haver perdut mitja vida quan t’adones que no t’han estimat pel que ets sinó pel que dónes, que no t’han estimat per fer-te feliç sinó per què els fessis feliços, que no t’han estimat per omplir-te la vida sinó per què els omplissis la seva?    L’amor real és alegria i pànic en el seu estat més pur, alegria i pànic indefugibles de viure. Alegria innocent d’un infant creixent cap a la vida i por atàvica del vell cap a la mort. L’amor real arrasa amb les mitges tintes, amb els equilibris que hem volgut mantenir, ens destapa els ulls, ens despulla de la mortalla, ens deslliga les mans i ens dota d’una supraconsciència alegre i espantada que tothom ens descobreix en la mirada. L’amor real desallotja de nosaltres tot allò que no és nostre i havíem cregut que ens conformava la identitat, desallotja les mitges veritats, les omple tant que no deixa espai als espectres, que hem volgut disfressar de vida, en cap de les nostres cambres interiors. L’amor real no és necessitat, és regal, no és un temps, és el temps, no és existència, és essència. L’amor real no es pot guardar en un calaixet del teu mapa vital perquè, en entrar-hi, s’obren tota la resta de calaixos i es desendrecen, alguns es buiden, d’altres es recol•loquen, tots grinyolen. L’amor real no té brúixola ni s’inscriu en els mapes d’universos finits, només és aire, aigua, aire, terra i foc. L’amor real és saber-te i adonar-me que amb tu, per tu, en tu i més enllà de tu, si tu hi ets jo sóc.

* Gràcies, Sterxu, una vegada més,  per posar veu a les meves paraules.