dijous, 13 de desembre de 2012

A veces te dan ganas de empujarme. Lo sé.


  Un "quédate" hubiera estado bien. No hubo chispa que encendiera el fuego, pero los sueños, cuando ya no estábamos, se encargaron de quemar en camas ajenas el deseo, como si éste pudiera cambiarse igual que los cromos en el patio de un colegio.
La mañana siguiente nos mirábamos las manos absurdamente vacías de cromos repetidos.
Parecía que él quedaría condenado a la inmortalidad al no encontrar el cuerpo de donde había nacido para poder descansar, pero qué más daba ya... a esas alturas, incorporar otra ausencia?



  Una cama. Música con el volumen roto y distorsionado pasa de revoluciones mis pupilas y las mandíbulas ciclópeas desde donde hace siglos te muerdo y te como a mordiscos de ternura sin piedad.

-No me beses-, repites una y otra vez sin mirarme y sin estar aquí. Me llegan las sílabas entrecortadas de ese no me beses esquívoco. (sí... esquívoco). -No me beses. Soy una puta, sólo una puta, y no quiero
romper pactos with myself por los que he pagado un importante precio. Los besos no están permitidos ya. Deshabítame. Si quieres pasa por dentro pero vete y cierra todas las puertas y ventanas al salir. O no. No entres. No sé si dejarte paso. No sé si te irás, quiero que lo hagas, y esa duda me perpetúa detrás de la puerta de mi hipotálamo, mirando por la mirilla insistentemente sin saber si persistirás al otro lado o te irás escaleras abajo-

A veces te dan ganas de empujarme, lo sé. Y la culpa habrá sido siempre de las escaleras. De estar allí. De todo lo que está. Y de lo que no. Y yo no podré decir nunca que no me avisaras con todo tu cuerpo.

Crua realitat

  De vegades t'adones de manera clara i real com n'és de crua la realitat. T'has fet gran a l'inrevés que el món. Com una condemna has après a viure i estimar sense condicionaments, sense necessitats, sense reclams... has après a estimar d'una manera lliure i profunda sense que el món hagi avançat pel mateix camí que tu. Has llençat per la borda les etiquetes, l'equipatge heredat, els déus castigadors i la moral de pa sucat amb oli. Has entès que la fidelitat és natural de l'amor, que no hi ha esforç en ella sinó naturalitat. Has entès que la traïció és sovint a tu mateixa i que qui et traeix és més digne de compassió que d'enuig. Com una condemna veus la por en els ulls de la gent i has de callar, veus la tendresa, la impotència, la tristesa... i has de callar. Has de deixar que tothom faci el seu camí sense interferir. O el món s'ha frivolitzat massa o tu massa poc, això tan se val. El cas és que es torna inhabitable perquè ets cada dia més lluny i cap camí no et porta a casa. Tothom prescindeix de qui no ha de prescindir i s'aferra a ulls clucs a qui els traeix de manera impulsiva i infantil per domini i inseguretat, a qui els lliga amb una corda en descobrir les seves febleses. La teva honestedat espanta. La mirada sense trampes, la rialla franca, la veritat sense maquillatge ni antifaç. I atraus. La teva senzillesa atrau a qui et veu i d'alguna manera voldria apropar-se't. Obres els braços, mires de regalar una mica de llum i apagar les ombres, però la teva solitud continua avançant a passes de gegant per terres de ningú quan descobreixes que, de nou, no et miraven a tu sinó el refugi on habites per tal de construir-se una casa semblant a la teva en aquest altre món on estàs obligada a respirar des que et van néixer.                     


  Gràcies Sterxu, per transcendir les meves paraules amb la teva veu dolcíssima.